“Les viatgeres que arribaren a Mallorca fa cent anys cercaven l’autenticitat i ja alertaren dels perills de sobredimensionar la industria del turisme”. L’historiador de l’art i investigador Jaume-Bernat Adrover publica Dones Viatgeres a Mallorca (s. XIX-XX). Del silenci a la descoberta amb l’editor Lleonard Muntaner.

Les dones viatgeres del segle XIX i XX arribaren a Balears i contaren al món les seves aventures mitjançant llibres de viatges. Contribuïren a crear una primerenca imatge turística de Balears que, en bona part, encara avui continua vigent. Però fins ara la identitat de moltes d’aquestes pioneres havia estat una incògnita tot i que no foren poques les dones que visitaren Mallorca i les Balears en aquest període.

Són aquestes dones les que l’historiador de l’art Jaume-Bernat Adrover rescata de l’oblit en el llibre que s’ha presentat per primera vegada a la Vila del Llibre de Manacor. La directora del Museu d’Història de Manacor, Magdalena Salas; i de la periodista Anna de la Salud, han acompanyat l’autor.

Des de la dècada de 1840 es pot constatar un flux de dones aventureres que decidiren prendre el vapor que sortia de Barcelona i posar rumb a la capital mallorquina. D’aquestes experiències en resta un nombre important de relats, sovint il·lustrats amb gravats, dibuixos o fotografies. Ara bé, en la majoria dels casos, a diferència dels seus homòlegs masculins, les dones viatgeres es veien obligades a signar amb pseudònim. Era una manera d’evitar les crítiques d’una societat que veia amb mals ulls una dona que no només escrivia sinó que, per afegitó, també viatjava.

Aquest fet ha contribuït a l’oblit immerescut d’aquestes pioneres —aparentment anònimes— que van sentir un desig d’aventura o, senzillament, la curiositat de conèixer món. “Les viatgeres que arribaren a Mallorca fa cent anys venien atretes per l’autenticitat de la nostra cultura i moltes ja alertaren dels perills que comporta sobredimensionar la industria del turisme, veien com s’obrien hotels, la proliferació de turistes i residents estrangers i com es perdien senyes d’identitat pròpia com la vestimenta tradicional o el caràcter medieval de les ciutats emmurallades”, explica l’autor.

Les viatgeres i el seu pas per Manacor. Gran part d’aquestes escriptores varen passar per Manacor, a conseqüència de la gran popularitat que varen adquirir les coves del Drac a començaments del segle XX. I en el seu camí cap a les grutes també varen fer esment a altres monuments i episodis de la història de Manacor. Mary Stuart Boyd, autora de The Fortunate Isles (1911) va passar per Manacor amb la intenció de visitar després les coves de Porto Cristo.

Durant la seva estada fou testimoni de l’esbucament de l’antiga parròquia de Nostra Senyora dels Dolors, que fou substituïda per l’església d’estil neogòtic que ha perdurat fins a dia d’avui. La viatgera narra aquest episodi ben detalladament. Explica que va poder presenciar la darrera missa que se serví entre els murs del vell monument, quan ja s’havien instal·lat les bastides del nou temple. Poc després de la darrera missa, segons relata Mary Stuart Boyd, varen començar els treballs d’enderroc i una cortina de pols cobrí tot el recinte.

L’endemà semblava que el vell edifici no hagués existit mai, els enderrocs gairebé s’havien esvaït gràcies a la voluntariosa ajuda dels homes del poble, uns tres-cents segons l’escriptora. Després vingué el torn de les dones, explica. Elles ho varen fer tot net ben ràpidament per tal de tenir l’espai a punt per a la missa del capvespre.

Ada May Harrison autora de A Majorca Hoilday (1927) va veure molts cartells publicitaris de les coves i per això voler visitar les de Manacor. Però tal vegada allò que la sorprengué més que les coves fou Porto Cristo que definí com “un admirable relat estètic”. De la seva visita a les coves del Drac conta que va fer la ruta per davall terra amb un grup més ample i que va coincidir amb un viatger escocès. El guia els va fer la visita amb l’ajuda de llums d’acetilè. “De sobte, en la foscor, el guia cridava Tcha!”, explica Harrison, abans d’admirar el que encara avui dia és un dels reclams de les coves del Drac, el passeig amb barca.

Claude Dervenn qui publicà Les Baléares l’any 1933 va anar més enllà de les coves i quedar molt sorpresa de la seva visita a Manacor. Fa referència a la basílica paleocristiana de Son Peretó i el seus mosaics, que llavors s’exposaven a l’antic museu de la plaça del Palau. De la torre del Palau, ens diu que era l’antic palau del rei Jaume II, però lamenta que resti tan poca cosa d’aquell passat. “Només una torre i fragments de murada irreconeixibles”, explica. I aquesta no fou l’única queixa de Claude Dervenn. La viatgera comenta que «l’aroma àcid del vernís que revesteix les falses perles ho impregna tot».

També visità l’església dels Dolors i el Sant Crist miraculós, que contemplà ben envoltat d’exvots. Dervenn no podia acabar la seva visita a Manacor sense tastar allò que descriu com «les petites coques de coco ratllat, especialitat local». Són els coneguts amargos, que juntament amb els sospiros, senyorets i mantecados conformen alguns dels elements més coneguts de la rebosteria local.

16 Viatgeres més enllà del viatge. En el seu estudi, Jaume-Bernat Adrover, constata que “mentre que durant el segle XIX nomès viatgen les dones que pertanyen a les èlits socials, quan arriba el segle XX s’obre el ventall i ens visiten escriptores, periodistes, historiadores de l’art, arqueòlogues, musicòlogues, artistes...” Són, per exemple, George Sand, Lady Elizabeth Mary, H. Belsches, Margaret d’Este, Mrs. R. M. King, Marie de Behen, Else Seeger, Mary Stuart Boyd, Ada May Harrison, Nina Larrey, Gertrud Richert, Klara Rumbucher, C. García Guardiola, Claude Dervenn, Bessie D. Beckett i Lady Sheppard. Aquests són els noms i les identitats que l’investigador i historiador de l’Art Jaume-Bernat Adrover desgrana a Dones Viatgeres a Mallorca (s. XIX-XX). Del silenci a la descoberta.

Moltes d’aquestes dones que signaren els seus llibres amb inicials o pseudònims eren totalment desconegudes. No es coneixia la seva identitat real però en aquest treball d’investigació que ha durat cinc anys, Jaume-Bernat Adrover la descobreix i en traça la biografia. És el cas, per exemple de Marie de Behen. “He pogut descobrir que en realitat Marie de Behen era un dels diversos pseudònims que emprava una princesa d’origen rus.

Una aristòcrata que a més de ser autora de diversos llibres de viatges emmarcats en un context mediterrani també era pintora, fotògrafa i un enamorada de l’excursionisme. De fet durant la seva estada a Mallorca fa pujar al cim del Puig Major”, concreta Jaume Bernat Adrover.

Una altra de les viatgeres de les quals pràcticament tampoc no se’n sabia res és H. Belsches, qui va visitar Mallorca entorn a l’any 1878 en companyia de les seves amigues. “Ella explica que durant la seva estada a Mallorca van estar apunt d’empresonar-les, perquè les van confondre amb espies. També conta que els homes els oferien cigarrets perquè havien sentit que totes les angleses fumaven o bé les convidaven a anar a caçar perquè també creien que eren bones caçadores”, explica com a curiositat Jaume-Bernat Adrover. Fins ara no s’havia publicat cap dada de la vida personal d’aquesta autora ni se’n coneixia el nom real.

“Ara l’hem poguda identificar, sabem que va néixer a Itàlia i que la seva família provenia d’una nissaga de metges d’origen britànic. També sabem que el seu llibre Ups and downs of spanish travel va ser un èxit editorial a la Gran Bretanya, ho constaten les múltiples ressenyes de premsa de l’època i les successives reedicions que se’n varen fer”, concreta Adrover.

Una de les viatgeres que, segons l’autor de Dones Viatgeres a Mallorca (s. XIX-XX). Del silenci a la descoberta, mereix un reconeixement especial és Nina Larrey, qui publicà Mallorca The Magnificent l’any 1927. “Podem identificar-la com la més feminista de les viatgeres, almenys si ho pensem amb els termes actuals. Va abandonar els Estats Units per allunyar-se del seu primer marit, que la maltractava.

I durant la Primera Guerra Mundial va fundar una organització humanitària i aconseguí salvar la vida a milers de refugiats”, concreta Jaume-Bernat Adrover. A més “quan parla de Mallorca tracta temes espinosos com la situació de la dona, reivindica figures com la pintora Pilar Montaner i documenta la qüestió de l’espoli al qual ja estava sotmès el nostre patrimoni”, afegeix l’investigador.

Una altra de les autores especialment sensibilitzada amb el patrimoni és Cluade Dervenn, que publicà “Les Balears”, l’any 1933. Un personatge sobre el qual fins ara pràcticament no existia informació biogràfica. “He pogut constatar que fou fundadora de dues entitats que encara avui dia vetllen per la protecció del patrimoni local a la Bretanya francesa, lloc d’on és originària”, explica Jaume-Bernat Adrover. A més, “fou guardonada amb un prestigiós premi de l’acadèmia francesa per la seva obra sobre ca nostra”, afegeix.

Són moltes les dones viatgeres que visitaren Mallorca i les Balears des del segle XIX. Però aquest flux va aturar-se completament amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Un episodi del qual va ser testimoni Lady Sheppard. “Ella arribà a viure a Fornalutx, plenament integrada a la vida social del poble, després de voltar per totes les Balears. Quedà encisada amb la gastronomia local i fins i tot va anar a matances”, explica Jaume-Bernat Adrover. Però “tot això s’acaba amb el cop d’Estat de 1936. Durant els seus darrers dies a l’illa va viure l’esclat d’algunes bombes i fins i tot va veure passar camions carregats de presoners al quals els esperava els pitjors dels finals”, afegeix Adrover.

La Guerra Civil va deturar qualsevol possibilitat de viatjar per plaer a les Balears. I és per això que Dones Viatgeres a Mallorca (s. XIX-XX). Del silenci a la descoberta analitza el pas de dones viatgeres a ca nostra des de l’arribada de George Sand a Mallorca, l’any 1838, fins a l’esclat de la guerra el 1936.

En aquest període 16 dones varen deixar constància del seu pas per les Balears en diferents llibres de viatge. Cadascuna d’elles va arribar per satisfer les seves inquietuds personals però totes es van interessar per la cultura i la història de les Balears i per figures històriques, com ara Jaume I i Ramon Llull. Els va atraure la llengua, la tradició, la música i la cultura popular de ca nostra. Procedien d’indrets molt diversos, adoptaren actituds crítiques respecte al paper de la dona en la societat mallorquina i expressaren una curiosa preocupació per la pèrdua d’identitat d’un poble que anava abandonant progressivament la vida rural per dedicar-se a altres ocupacions. En concret, al turisme. Una activitat que elles intuïen un perill per a la conservació del patrimoni natural i paisatgístic.

Sobre l’autor. Jaume-Bernat Adrover Artigues (Llucmajor, 1990), és historiador de l'art (Universitat de les Illes Balears) i ha completat els seus estudis amb el màster en Anàlisi i Gestió del Patrimoni Artístic a la Universitat Autònoma de Barcelona, centre on avui dia realitza els estudis de doctorat. El seu principal camp d'investigació és la imatge turística de Mallorca partint de la literatura de viatges.

I en aquest sentit podem destacar alguna de les seves publicacions més recents com Maria Antònia Salvà, incitació al viatge (2019) o La Serra de Tramuntana descrita per la paraula i la imatge (2021). Tot i que també ha realitzat altres articles acadèmics sobre diversos àmbits del patrimoni artístic illenc. Pel que fa a l'àmbit laboral, actualment es el responsable de la secció d'art del programa Entusiastes d'Ib3 ràdio i també col·labora amb el Museu d'Història de Manacor.